AUTORAUTOR
Joanot Martorell (realmente es Joan Martorell) caballero y prosista valenciano (Valencia, 1478-1495-1525) procedente de una familia de la pequeña nobleza de Gandia, autor de la novela en valenciano tirant lo blanc, considerada la primera novela moderna de Europa.
El seu autor és Joanot Martorell fou un cavaller provinent de la petita noblesa valenciana, sembla que nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410. La família Martorell era originària de Gandia, però consta radicada a València des de 1400. Des d'aquest any, tant els pares com els avis, paterns i materns, de Joanot Martorell estan documentants com a veïns de la ciutat. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat d’Ausias March, coneixem força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller bregós de vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà (sabem que va estar a les corts França, Portugal, Nàpols i Anglaterra) i, segons es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època, i amb una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes amorosos.
Les bregues i enfrontaments entre cavallers el van dur a mantenir una correspondència viva, aguda i irònica en defensa del que ell creia que eren els seus drets. Aquestes lletres de batalla, en què Joanot Martorell relaciona els greuges de què se sent ofès i repta a batalla a mort -a ultrança- l'agreujador, són una bona mostra tant del seu coneixement d'aquestes pràctiques (que es reflecteix a la novel·la) com del seu caràcter bel·licós, enemic de juristes i de paraules (com queda ben patent en un dels episodis de la narració en què el duc de Lancaster fa penjar uns juristes, amb plaer del rei), i amic de l'acció directa per ventilar els seus assumptes. De tots ells, però, només ens n'interessen dos, pel reflex que tenen al Tirant. Entre 1437 i 1445 va mantenir un sostingut enfrontament amb el seu cosí Joan de Monpalau. Joanot Martorell el va requerir reiteradament a batalla a ultrança i va recórrer les corts anglesa i portuguesa buscant jutge i plaça per al combat, que no es va arribar a celebrar. És possiblement en aquesta estada a Anglaterra que J. Martorell Va recollir bona part dels materials que constitueixen la primera part del Tirant: el canemàs primer de la historia de Guillem de Varoic -inspirat en el relat anglonormand Guy de Warwik-: les fastuoses festes del casament del rei d’Anglaterra -poc abans de la seva arribada, el 1432, se n'havien celebrat unes a Londres per rebre Enric IV- ; o l'explicació de la llegenda anglesa sobre l'origen de l'Ordre de la Garrotera -que és explicada per primer cop en la literatura occidental. D'altra part, el motiu de l'enfrontament respon a un costum ben real del s. XV, que també serà inclòs a la novel·la: el casament secret, cerimònia privada en què els amants es lliuren en matrimoni, amb el compromís de formalitzar-lo més endavant. Segons Joanot Martorell el seu cosí havia celebrat bodes sordes amb la seva germana Damiata i havia després incomplet el compromís adquirit. Monpalau nega sempre haver adquirit cap compromís, no haver estat amb Damiata. La brega era, doncs, inevitable. (A la novel·la, són Diafebus i Estefania, i Tirant i Carmesina els que es casen secretament; tot i que, com a models cavallerescos, respecten els compromisos amb honor). L'altre afer que ens interessa és el que va enfrontar Joanot Martorell i Gonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, entre 1444 i 1450, aquesta vegada per un assumpte econòmic relacionat amb la venda d'un castell. Tampoc aquesta vegada Martorell va veure resolta favorablement la querella. I possiblement, ja que no havia pogut venjar-se'n per la via expeditiva de les armes va decidir fer-ho literàriament a través de la novel·la. Probablement no és casual que el nom de Muntalbà el portin el ridícul Kirieleison, un gegantàs que mor estúpidament de dolor—li esclata el fel—davant de la tomba del seu senyor, mort per Tirant, i el seu germà Tomàs que, tan gran i fort com és, és vençut per Tirant i es rendeix covardament i és deshonrat amb vituperi i deshonor de la cavalleria.
No hi ha cap mena de dubte que Joanot Martorell, aprofita la seva pròpia experiència en l'elaboració de la seva obra, com tots els bons novel·listes.
A la fi de la novel·la, però, el lector es veu sorprès amb un comiat en què se l'informa que Joanot Martorell, a causa de la seva mort, no va poder acabar la narració, i que és el cavaller Martí Joan de Galba qui la va finalitzar. Poc és el que sabem de Martí Joan de Galba. Però a la seva mort hi havia a la seva biblioteca diversos documents de Martorell, entre ells dos manuscrits del Tirant, que sabem que van anar a parar-hi com a penyora d'un préstec que Galba féu a Martorell. La crítica debat encara el grau de participació en l'autoria del llibre. Per uns, Galba hauria intervingut en la part final, a partir dels episodis que s'esdevenen al nord d’Àfrica. D'altres, en canvi, rebutgen qualsevol participació de Galba.
Su novela más conocida, Tirant lo Blanch, (Tirante el Blanco) fue una de las obras impulsoras del Siglo de Oro de la Lengua Valenciana. Es considerada como la primera novela moderna de Europa y una de las más importantes de la historia de la Humanidad. De hecho, dicha obra recibe un elogio ditirámbico por parte de Cervantes, que la salva en la quema, de Libros de caballerías que hacen en casa deAlonso Qxiano el cura y el barbero.
Algunos indicios apuntan a que la obra que salió de la imprenta de Nicolás Spindeler en el 1490 no corresponde exactamente al manuscrito que Martorell le dejó como prenda al prestamista catalán Martí Joan de Galba, pero hoy día nadie da fe ya al colofón que reza que Galba es el traductor de la cuarta parte de la novela. Es probablement un añadido del impresor, ya que Galba, que no era ningún literato, murió antes de que fuera terminado de imprimir el incunable. Hay quien piensa que quien intervino seguramente en la obra fue Joan Roís de Corella.